El rellotge m'esperonava. Renfe em podia deixar tirada si no feia el récord de buidar Caixa Catalunya en 3 minutets i si no posava a prova els meus dots d'agilitat amb aquella marató ferroviària que m'esperava. Vaig entrar al caixer i vaig intentar obviar, amb els ulls mig clucs, aquell horrorós contacte amb la realitat. L'actualització de la llibreta era la prova inexcrutable de que el món del budú era totalment verídic i dolorós. Mentre continuava amb aquell fuet que em feia expiar els meus pecats de consumisme i oci, vaig escoltar una lleugera remor darrera meu. Era una respiració tènue, discontínua i angoixant. Em vaig girar lentament, intentant copsar tota la intriga que fruïa en aquell instant de desconcert; darrera meu i havia una pila de cartrons i feixos de draps que semblaven mimetitzar unes mantes erosionades pel temps i la precarietat. Vaig restar dubitativa; m'aproximava? Però i si de sobte en sorgia un monstre psicòpata que acabés de fer-me sucumbir en un pou de números vermells? Amb l'adrenalina fent saltironets d'alegria amb aquella muntanya russa d'interrogants, vaig prendre aire i vaig tragar un poc de saliva. Vaig pujar-me els pantalons i sigilosament, m'apropava a aquell subjecte o ésser desconegut, en un silenci absolut. No vaig percebre cap moviment o senyal de que hi hagués vida entre aquell munt de parracs i desperdicis. Una ferum a suor, melancolia esgrogueïda i una soledat que s'enganxava a la pell, es va fer cada cop més patent. M'ajupí lentament i vaig esmunyir les puntes dels dits entre aquell cúmul paupèrrim. De sobte hi va haver un lleuger balanceig i en va sorgir una figura esquelètica i fantasmagòrica. Uns iris grisos i com un oceà sec, em fitaven dèbilment. Eren uns ulls com un univers al qual li haguessin donat carabasses totes les estrelles, on la foscor d'un
blues desencaixat l'estigués consumint. Tot ell pudia massa a desencís, amb dues rondes de més de frustració. No hi havia cap llum o fita en aquell ésser, sols hi havia una profunda sensació de desubicació, com una brúixola desmangnetitzada que havia quedat coberta per la pols en un traster del temps. Em vaig quedar immòbil, sense paraules i amb la ment totalment en blanc. Veia el meu reflexe en aquells iris tranlúcids: la mirada desvergonyida, uns llavis cansats de no acabar de trobar les paraules vertaderes, i uns colors que es ressaltaven a les galtes, irrigades per massa vida i afany per emborratxar-se dels errors de la inexperiència en aquells camins confosos que diuen que té la vida. Em vaig sentir insignificant i que era una minúcia. Vaig acotar el cap i vaig restar immòbil esperant el veridicte d'aquella ombra. Semblava que intentés parlar però ja no hi haguessin paraules en aquell sac d'ossos. Li vaig preguntar si es trobava bé, si necessitava quelcom. Vaig entreveure un somriure i digué pausadament: "Petita, el que necessito no m'ho pots donar... Podries fer que el món tornés a somniar?? "
Avui sé que he somniat, i crec que quan he mirat per la finestra a mitja nit, es distingia una estrella de més en aquest cel fosc i inabastable, aquest infinit temporal que t'asfíxia i que et fa amagar-te sota el coixí.
