Sant Esteve i el farsant del gat

Quedava poc per les 15h i encara no havies arribat. Com cada any, ja arrufava una mica el front, sempre ets l'últim d'arribar, amb aquesta barba de dos dies i uns ulls que fan massa pinta de ressaca. Però clar, mai et deia res, per què arribaves amb el teu aire de guaperes i em deies a cau d'orella: "On vas tan guapa? Què vols?, que faci una bajanada i escandalitzi a la iaia??". M'agafaves per la cintura, em feies un petó a la galta i ens assèiem junts, preparats per atacar la plata de gambes. Era una competició sense sentit, sempre te les duies a l'hort, com totes les mosses, ja se sap. M'omplies la copa fins ben a dalt, que vessava i explicaves tota la teva traca de l'Eugenio. Amb el pernil teníem serioses baralles però sóc la petita, i em deixaves guanyar, i em portaves l'olla amb el suquet perquè escuréssim els dos. El teu germà ens descobria i era l'inici d'una batalla campal de crostons de pa i esquitxades amunt i avall. Després ho recollíem tot, i em posava sobre la teva falda, i ens convertíem en els reis del póker amb la inestimable ajuda de la flor al cul dels principiants que mai m'ha abandonat. Rèiem un ratet, i fèiem un xarrupet del whisky del tiet que guardava a la part de baix de l'armari. 

Aquest any, sobraven gambes, ningú m'ha tret els colors pujant-me la faldilla, no hi ha hagut partida de póker. A vegades, la pluja et reflexava abraçant-me per darrera, robant-me l'últim polvoró de xocolata o quan iniciaves la teva campanya política de bons propòsits de l'any nou que passava per no perdre el cotxe davant de Razz. Però ja no hi ets, sols queda el teu record agredolç, que m'acompanya mentre alço aquesta copa i, amb amb una mica de música, que tant ens ha portat sempre de cap, et dic bon nadal, Vice!

La gran mentida

Li agafà el telèfon tímidament i primer va pensar que simplement escalfaven motors, que sols s'havien de posar al dia, que era qüestió de deixar les paraules fluir, que anessin trobant el toc.

Però els silencis es succeïen, i ja no eren d'una complicitat escandalosa, sinó que eren buits. De sobte, es trobava davant d'un foraster, un estrany a l'altra banda del telèfon, i ja se sap,  que sempre havia estat tímida amb els desconeguts. Va haver de penjar, perquè fa massa mal mirar de front la soledat i un oblit que anava podrint poc a poc aquell cel d'estrelles que havien dibuixat junts. D'allò, ara veia que no en quedava res, que sols era una falàcia, que aquella abraçada que encara guardava dins seu s'havia esmicolat. 

Va mirar el terra, amb la mirada perduda i els ulls indiferents. Havia de netejar l'habitació, hi havia una olor a records que no es borraven. Es sentí com que la mentida i la il·lusió l'asfixiaven i ho va tenir clar. Canviaria d'habitació, faria les maletes i deixaria de sonar Chealsea Hotel. Deixà la seva corona de princesa i digué un adéu amarg, sense sucre moré que posà en aquell cafè que havia reescalfat masses vegades. 

Prengué un taxi en aquella ciutat de nàufrags i sonà You can't steal my love. Somrigué, i es preguntà si de debò encara li quedava cor perquè li robessin. Però les estacions podien portar trens de destins sorprenentment desconeguts...

Matí de diumenge

Trec el cap tímidament del nòrdic i un matí gris em torna a amagar sota la flassada d'una boira asfixiant. Poso els peus a terra, i la gelor d'un rellotge que mai concedeix cap temps mort m'estremeix, em fa dubtar però segueixo caminant en línia recta. Intento no pensar massa i començo a fer una cafetera de cafè. Em poso de puntetes fins que l'atanço. Obro el pot i l'aroma del cafè m'envaeix, tanco els ulls i la seva suavitat m'acaricia. Ho deixo al foc, que vagi pujant, però espero que no trigui tant com aquesta il·lusió que mai arriba. Trec unes torrades i la mermelada. Em quedo palplantada enfront de la nevera. De fruits del bosc o de figues? Bé... Decidir mai ha estat la meva especialitat i me'n porto les dues. Començo a estendre-ho amb cura però primer li poso un poc de mantega. El pols no em tremola massa i em quedo bocabada davant aquells mantells gelatinosos, un escull de corall,  i de sobte, veus que crear bellesa no és tan difícil. Miro les meves torrades de tonalitats rogenques allà disposades i començo a aixecar el cap amb aquest orgull reinvindicatiu. És bonic, i miro a banda i banda, no hi hagués cap fantasma xuclador de rialles enfundat en aquell vestit gris i veient que ningú m'observava em vaig quedar somrient, mirant la meva petita obra d'art. 

El xisclet de la cafetera interromp aquell silenci còmplice. Començo a pensar quina tassa agafar.. Agafaré la groga, em dic, sí, és la que li queda bé i assenteixo tot seriosa. Vesso una mica de llet i li poso dues cullerades de sucre, per vèncer aquell gust amargant. Potser en el fons poso una mica més per endolcir aquesta amargor que em comprimeix per dins, aquell plor trencat que et deixa sense respiració i que el seu perquè és ja massa difús. Admiro un segon més aquella creació i començo a esmorzar. Poso una mica de música i sona Birds, d'Electrelane. Avui he fet una cosa bonica, es mereixia la teva cançó he pensat, i t'he somrigut, i he pensat en les casualitats i les converses sense fil que s'emboliquen i que et porten a ports desconeguts, com un temple de graons Ad Infintum rodejat de monos. Un mercat d'espècies, ple d'aromes, d'una fortor i una calor angoixant, d'un vent que t'omple de sorra, d'un oceà de sensacions que recollir en el teu àlbum d'instants. He tornat a somriure i he pensat que no està tan malament la vida i m'he rigut d'aquest positivisme novedós.