L'indigent

El rellotge m'esperonava. Renfe em podia deixar tirada si no feia el récord de buidar Caixa Catalunya en 3 minutets i si no posava a prova els meus dots d'agilitat amb aquella marató ferroviària que m'esperava. Vaig entrar al caixer i vaig intentar obviar, amb els ulls mig clucs, aquell horrorós contacte amb la realitat. L'actualització de la llibreta era la prova inexcrutable de que el món del budú  era totalment verídic i dolorós. Mentre continuava amb aquell fuet que em feia expiar els meus pecats de consumisme i oci, vaig escoltar una lleugera remor darrera meu. Era una respiració tènue, discontínua i angoixant. Em vaig girar lentament, intentant copsar tota la intriga que fruïa en aquell instant de desconcert; darrera meu i havia una pila de cartrons i feixos de draps que semblaven mimetitzar unes mantes erosionades pel temps i la precarietat. Vaig restar dubitativa; m'aproximava? Però i si de sobte en sorgia un monstre psicòpata que acabés de fer-me sucumbir en un pou de números vermells? Amb l'adrenalina fent saltironets d'alegria amb aquella muntanya russa d'interrogants, vaig prendre aire i vaig tragar un poc de saliva. Vaig pujar-me els pantalons i sigilosament, m'apropava a aquell subjecte o ésser desconegut, en un silenci absolut.  No vaig percebre cap moviment o senyal de que hi hagués vida entre aquell munt de parracs i desperdicis. Una ferum a suor, melancolia esgrogueïda i una soledat que s'enganxava a la pell, es va fer cada cop més patent. M'ajupí lentament i vaig esmunyir les puntes dels dits entre aquell cúmul paupèrrim. De sobte hi va haver un lleuger balanceig i en va sorgir una figura esquelètica i fantasmagòrica. Uns iris grisos i com un oceà sec, em fitaven dèbilment. Eren uns ulls com un univers al qual li haguessin donat carabasses totes les estrelles, on la foscor d'un blues desencaixat l'estigués consumint. Tot ell pudia massa a desencís, amb dues rondes de més de frustració. No hi havia cap llum o fita en aquell ésser, sols hi havia una profunda sensació de desubicació, com una brúixola desmangnetitzada que havia quedat coberta per la pols en un traster del temps. Em vaig quedar immòbil, sense paraules i amb la ment totalment en blanc. Veia el meu reflexe en aquells iris tranlúcids: la mirada desvergonyida, uns llavis cansats de no acabar de trobar les paraules vertaderes, i uns colors que es ressaltaven a les galtes, irrigades per massa vida i afany per emborratxar-se dels errors de la inexperiència en aquells camins confosos que diuen que té la vida. Em vaig sentir insignificant i que era una minúcia. Vaig acotar el cap i vaig restar immòbil esperant el veridicte d'aquella ombra. Semblava que intentés parlar però ja no hi haguessin paraules en aquell sac d'ossos. Li vaig preguntar si es trobava bé, si necessitava quelcom. Vaig entreveure un somriure i digué pausadament: "Petita, el que necessito no m'ho pots donar... Podries fer que el món tornés a somniar?? "

Avui sé que he somniat, i crec que quan he mirat per la finestra a mitja nit, es distingia una estrella de més en aquest cel fosc i inabastable, aquest infinit temporal que t'asfíxia i que et fa amagar-te sota el coixí. 

The Sound of you

Ahir, en una conversa d'aquelles que realment no li busquis un fil coherent, però que són les típiques que sempre et fan pensar més, va sortir el tema de quan et montes els teus autovídeos musicals... No m'ho he pensat masses cops, i m'he deixat anar, ipod en mà, i a veure què sorgia....

http://es.youtube.com/watch?v=3dJNYpkBcIY

Comencen les guitarres i es tanca la porta del vagó ben a ras meu. Se'm cau la carpeta, ho recullo tot amb desgana i m'escarxofo prop la finestra. El món s'escola fora d'aquella cafetera, se l'endú aquest remolí que traço amb les puntes dels dits. Desapareixen cares conegudes i els hi dic Don't look for something clever, ja no cal, les coses senzilles són de millor pair, ja saps que tinc l'estómac delicat.

Hi ha un sotrac i baixem a Plaça catalunya, i de sobte, comences a pujar per les escales, primer tímidament, estic a l'expectativa, i després amb fressa... Un corrent de de cares estranyes es creuen i em sento perduda, desubicada, sense trobar el meu lloc. El trànsit de cop t'absorbeix, tot sembla que doni voltes i sols sé que I heard the sound of you.... una melodia estranya, nova, sense masses referents... Una melodia que es va esmunyint poc a poc.

Arribo a la biblioteca, no hi ha massa gent. Rossego el llapis, i em cargolo el cabell, però no paro d'escoltar aquesta cançó. Arrufo el nas, i tanco els llibres. Acabo al cafè de l'Olívia, enmig del Raval, i em refugio d'aquest desgavell. Intento asserenar-me, demano un cappuccino amb nata i un trosset de pa de pessic que quedava. Toco amb els dits aquell floc blanc i em deixo invair per la dolçor, llepant descaradament i no deixant perdre cap engruna. Veig un anunci del Concert d'en Javier Krahe. Estaria bé, però no és això el que sona, no és aquesta la melodia que m'està perseguint, no és aquesta la cançó que vull evitar cada cop que em miro directament als ulls. No és això, és The sound of you. 

El retorn a Sabadell s'ha fet en silenci i sense escarafalls, però faig un últim sprint mentre es posa a ploure a bots i barrals. No hi ha massa a fer i em quedo xopa, el gorro de llana no ha servit de gaire. Em deixo caure al llit, miro l'últim dibuix que estava fent, i em veig. No hi ha escapatòria, la melodia m'atrapa i em té ben lligada. Les paraules em tapen els ulls i un cert Oh why won’t you say, you feel like me no em deixa fugir... Desperto, enmig del sofà i sona els últims acords de Mono Taxi.

P.D. Certament l'època d'exàmens encara em posa més cursi! xD Però aquesta cançó la trobo molt bona! Poca cosa més hi ha a dir!

Recullo tot de paperets d'ahir la nit, i veig que realment això de les llacunes comença a ser perillosament cert. Va ser estrany ahir, no complíem l'índex del dia amb el que normalment passo per l'embut a la vida... M'havien tret les meves matrius 4x4, la rigurositat i l'anàlitica, i sense res més que amb el meu Amic retrobat, o aquest Ipod que tan enyorava, per anar escalfant motors, i amb l'imprevist com a plat fort de la nit, em vaig calçar, i tu, a razz falta gent. 

Unes cerveses, i cal dir una mica de sangria prèvia, van rebaixar l'activitat ""mental"" i alfuixaren aquests cabdells d'indecisió que sempre m'estrenyen. Tu, i realment va ser curiós, perquè resulta que és més fàcil conjugar un "sóc", que els típics "vaig ser" o un sospir del "ja seré". I sí, potser això implica que es descobreixi que això de ballar i de la coordinació no es va basar en els meus peus d'ànec marejat, que quan agafo un pal de billar, l'atzar esclafa a riure als nassos dels més experimentats o que no hi ha manera de dissimular com em pugen els colors a la mínima que em descuido. Potser això de ser tu mateix significa saltar fins que perdis el món de vista, fins que deixis de pensar en tots els ulls que t'envolten, fins que només un Viva la vida t'acluqui les parpelles, aixequis els braços, toquis el cel.... i de cop tornis a baix amb les bambes enganxifoses i brutes, i continuis botant a ritme de Kings of Leon, amb un A-Punk de Vampire Weekend. Així, fins que un Mr. Brightside se t'endugui la veu. La insignificància que sents que sempre t'alimenta, es dilueix dins d'un vodka amb pinya, amb les abraçades afavorides per l'entropia de la nit i la inexistència momentània de la paraula "obligacions". Llavors, acabes mig dormida, esperant que el pròxim maleït tren amb mitja hora de retràs, hi posi amb lletres clares "direcció Manresa" . Et quedes de pasta de moniato, embobada a la finestreta mentre t'enlluerna un sol matiner i t'hipnotitzes a base dels bots que fa la cafetera de la renfe. Arribes quan la mare es desperta i t'escaneja de dalt a baix, mou el cap dient que no tinc remei i amb un somriure murri, em treu ensaïmades amb xocolata per sobre. Potser repetirem més sovint la invocació del conjur del present d'indicatiu.  

Mala consciència

Aquesta nit no podia conciliar el son. Dreta i esquerra i el coixí no em donava cap resposta. En Lichis deia, Si tus sueños no te dejan dormir, cuenta ovejas, no me ralles. Però res, no hi havia solució. Vaig remugar, tenint al cap les ulleres que faria demà al matí, quan no hi hagués manera de desenganxar-me dels llençols. Una mica desquiciada, vaig decidir aixecar-me. A casa hi havia un silenci sepulcral, i em sentia com una lladre esquitllant-se entre la foscor. He anat al lavabo, i el fluorescent pampallugajava una mica. M'he mirat al mirall i he buscat traces d'aquell neguit que m'estava anguniejant. Crec que he vist un xic de mala consciència, potser perquè no fa massa,vaig haver de deixar anar un no. Quan de cop, et trobes amb aquell subjecte que li caigueren les carabasses, de sobte sents vergonya i sols pots fugir. I penses, coi què fàcil és oblidar-te de quan estripaves les estrelles perquè no t'escrivissin aquell nom prohibit cada nit. Però bé, el temps fa un collage de la memòria i de les paraules que tan cremaven, ara són ta sols, cignes de paper que et posen a les taules dels restaurants xinesos. Però bé, em va saber greu, què hi farem. Crec que es va equivocar en cantar masses cops això de "Princesa", crec que ara em va més "Roxanne", i és que et canses de tant rotllo de freda i inhumana, de les noies de porcellana. A les nits del divendres sona "Everyday I love you less and less" i "sols" (entre masses cometes, perquè mai ha estat tan inadequat un poc o suficient) els amics m'agafen i tiren a fons com si fos una última "Last night". M'he estirat una estona al sofà, i he rigut per dins, vigilant que cap ombra em veiés. Ho he reconegut, és estrany això d'haver tingut la paella per la mà, tenir-ho tot de cara i dir no. Però, sincerament, les coses rutinàries m'avorreixen i una Pastoral mai ha encaixat amb mi. Em vaig quedar encallada en Nothing is impossible, però no negaré que els impossibles et permeten no haver de participar en el teatre de la realitat. Sempre em va agradar més mirar pel·lícules per les últimes files, amb la bossa amb maduixetes, a la sessió golfa. 

Tarda fotogràfica per la boqueria....

Què bons són els fruits secs!!! I aquestes xocolatines amb avellanes dins?? mmmm Res, que la fotografia era suggerent i bona, bona! xD

He començat l'any i comencem a oblidar aquell saquet de bons propòsits que amb tanta cura havia recollit per l'any 2009. Serà perquè tinc tendència a perdre coses, n'estic segura, els devia deixar a la butxaca dels pantalons i deuen haver anat de dret a la rentadora, i estaven ben escrits en un trosset de paper, tot doblegadet, per tenirlo sempre a mà i no perdre la consciència... però, ara s'han fet miques. Què hi farem, hauré d'anar esquivant els cops que vindran, perquè com sempre viurem dels treballs d'última hora. O d'aquells minuts comptats i que mai sobren per agafar el tren de i 35 per arribar a la UAB i no acabar a última fila, voltada d'una flora d'abrics i carmanyoles amb ferum a pasta escurada de fa dos dies. En fi, he decidit deixar que les coses vinguessin al seu aire o més aviat, a ritme d'huracà, he agafat la bicicleta i he pujat rambla amunt. 

Feia solet, i sortia tothom amb la família, era un quadre pastoral força agradable. Que estiguessin les botigues obertes reconec que ha llançat la ciutat al carrer, en massa... Tots ens hem oblidat dels bons propòsits, com per exemple, escoltar "nit de reis" i que no t'agafi un atac d'ansietat. He continuat fent camí, i m'he trobat les noies a la terrasseta, fent el cafetonet. Un què tal, guapa, com va l'any, uns quants petonets i ja tenia el cafè als morros i la llengua escaldada. Han començat a sorgir les expectatives de l'any. He desconnectat, potser perquè em fa massa por que torni aquest "ai" al pit per un buit dins del got de la rutina que t'enverina. Hi havia una parella jove parlant de l'"ésser", de si el "res" omple o no, o si és directament un tipus d'estat que encara no en tenim una definició concreta... En fi, filosofia bohèmia, d'aquesta d'estar per casa però que dóna l'aire fashion que et permet incorporar-te a qualsevol conversa (només faltava en Bucay, allà enmig...)

Tenia un cacau auditiu que s'ha esquitllat des del sistema nerviós fins al central, i com una ona expansiva m'ha arribat directe, com una fletxa enmig del cor. 

"Què et passa, silvieta?".  

Ai, nenes, crec que he tingut una indisposició existencial... Crec que acaben de posar en dubte les meves neures....

"Sílvia, tu el que necessites és un noi com cal..." 

Tu, creus?? I si em compro un Iphone?? No estaré entretinguda, també? 

"D'acord, però compra-te'l, ja!"

Eh, 2008, que ja has marxat!

Arribo encara amb els llavis bruts de xocolata desfeta. El sol comença a despuntar i a fer sortir a la llum una ciutat de ressaca. L'Oriol ja està dormint a l'habitació de l'entrada i el pis està en silenci. L'any 2008 ja ha marxat, i el 2009 ha entrat amb una cremor a l'estómac horrible, amb una empremta clara d'Absolut i Cardhú. Li dedico un últim somriure al 2008 i a qualsevol dels divendres que m'ha regalat; aquelles guitarres que intentaven fer sonar Filosofia Barata mentre, amb una veu quebrada, m'excusava de que la primavera durara un segundo.Tanco els ulls i noto el gust amarg d'una cervesa que pudeix a fantasmes i a un oblit borrós, del color d'uns ulls que et fan un nus a l'estómac, amb aquell puntet final d'embolic inevitable amb inici al portal de casa i un si te he visto, no me acuerdo. Pero, Lo siento Frank, esto es simplemente lo que hay. Però no ens posem pessimistes, perquè no hi ha gaires i si hagués fet i no hagués pensat tant, aquest any. Ha estat un any que fa olor a carretera sense camí, fa olor a destins desconeguts i trens sense rumb, té rostres nous i molts de vells. Hi ha en Bernat amb un somriure murri i emprenyat per haver pagat per veure Funny Games, amb la guitarra penjada a l'esquena i amb el cor enfora, amb un nom que comença a grabar-se fortament. Hi ha l'Uri, amb aquests recitals al Toyota Yaris, amb un còmput de ressaques que fa por, amb Londres encara a la retina dels ulls i fet creus de que les festes Biotec donessin tants fruïts... Hi ha l'Eli, amb el cor fet una carxofa, portant els pantalons però una mica estovada i, és que l'amor té això, Boss, perquè sempre seràs El Padrino de la meva vida, aquella veu que em salva de les màfies del romanticisme que m'embolica. També hi ha hagut retrobaments d'última hora, o no, Mariona?? Però a nosaltres no se'ns ha passat cap tranvia, i ja veig aquest avió a Mallorca, i el teu concert d'oboè amb guants gimàstics! El 2008 ha fet vessar unes quantes llàgrimes però, ha signifcat adéus, alguns cruels com el teu, Vice, aquest estiu que t'ha apagat i que sols et retorna al meu costat amb Wild Horses i amb cada swing que li faig a la vida. Són les llàgrimes que et delaten quan escoltes Me estás atrapando otra vez i et dónes compte que enamorar-te altra vegada, no és tan fàcil. Estàs acomodada a aquest spa emocional, sense complicacions i amb massatge shiatsu que acaba de cicatritzar les ferides que de tan en tan supuren. 

El film mostra els seus últims fotogrames. Em cau una llàgrima traidora. Ostres, 2008, t'has fet estimar... El 2009 té el llistó molt alt però bé, com ha mínim hem intentat fer l'entrada de la millor de les maneres. Bones intencions n'hi ha... D'aquí 365 dies ja en parlarem. Bon any a tothom!!!