L'home que venia records

Aquest matí passejava pel mercat dels diumenges; era un laberint d'andròmines oxidades, caixetes de música amb ballarines que ploraven perquè havien perdut la seva cançó, i un mantell de pols que feia olor a l'àlbum de fotos de la iaia, ho embolcallava tot. Vaguejava amb la mirada perduda però de sobte, una olor massa familiar em frenà. Un home d'esquena corbada deixava anar anells de fum pausadament; era un teló que s'obria a un espectacle de llums i refmiratges d'un tresor de cristall. Eren petits flascons de colors, de mides extravagants. L'amo d'aquell mar de corall tenia uns ulls grisos, sense llum, que no tenien cap port on amarrar-se, que havien naufragat feia temps. Semblava no viure enlloc, sense arrels, una ombra del passat que es reflexava en les petites gotes que començava a tirar-nos un núvol murri. 

Em vaig ajupir i vaig mirar l'interior d'un dels potets. El contingut no semblava ni massa líquid, ni sòlid era.. com si no fós res i a la vegada, tot. Vaig fer el gest de "puc?". Però l'home negà amb el cap i em va estendre la mà per deixar-me olorar el seu interior. 

Li vaig preguntar quins perfums venia i obrí els ulls com taronges i somrigué. "No, no, jo venc records!" Em vaig quedar tota confosa i em va atansar una flaire d'un flascó d'un verd pàl·lid, que semblava trencarse: feia olor a un matí gèlid de març, quan un sol tímid s'esquitllava per la finestra i deixava a la llum tot de llençols arrugats i una esquena nua. Feia olor a un petó de bon dia, a les torrades amb mermelada i el cafè que es vessa al llit mentre unes rialles esquincen aquella quietud matinal. Vaig obrir els ulls i l'home m'ensenyava unes dents blanques i els ulls li brillaven de complicitat. Agafà embranzida i m'inundà amb la fragància d'una nit de mirades amb avidesa l'una de l'altra, d'unes llàgrimes d'un adéu que mai semblava arribar, d'un silenci d'un octubre que t'arrenca les fulles i l'ànima... De sobte em queia una llàgrima i l'home la recollí dins un flascó d'un blau que havia devorat mig cel d'un abril perdut en la memòria. 

Li vaig preguntar com podia despendre's de tot aquell univers, com podia vendre la seva ànima. Em mirà tot ressignat i em digué: "Has sobreviscut a l'amor, petita?". Vaig callar i de sobte he plorat per aquella ombra, per aquell malalt d'amor.