Matí de diumenge

Trec el cap tímidament del nòrdic i un matí gris em torna a amagar sota la flassada d'una boira asfixiant. Poso els peus a terra, i la gelor d'un rellotge que mai concedeix cap temps mort m'estremeix, em fa dubtar però segueixo caminant en línia recta. Intento no pensar massa i començo a fer una cafetera de cafè. Em poso de puntetes fins que l'atanço. Obro el pot i l'aroma del cafè m'envaeix, tanco els ulls i la seva suavitat m'acaricia. Ho deixo al foc, que vagi pujant, però espero que no trigui tant com aquesta il·lusió que mai arriba. Trec unes torrades i la mermelada. Em quedo palplantada enfront de la nevera. De fruits del bosc o de figues? Bé... Decidir mai ha estat la meva especialitat i me'n porto les dues. Començo a estendre-ho amb cura però primer li poso un poc de mantega. El pols no em tremola massa i em quedo bocabada davant aquells mantells gelatinosos, un escull de corall,  i de sobte, veus que crear bellesa no és tan difícil. Miro les meves torrades de tonalitats rogenques allà disposades i començo a aixecar el cap amb aquest orgull reinvindicatiu. És bonic, i miro a banda i banda, no hi hagués cap fantasma xuclador de rialles enfundat en aquell vestit gris i veient que ningú m'observava em vaig quedar somrient, mirant la meva petita obra d'art. 

El xisclet de la cafetera interromp aquell silenci còmplice. Començo a pensar quina tassa agafar.. Agafaré la groga, em dic, sí, és la que li queda bé i assenteixo tot seriosa. Vesso una mica de llet i li poso dues cullerades de sucre, per vèncer aquell gust amargant. Potser en el fons poso una mica més per endolcir aquesta amargor que em comprimeix per dins, aquell plor trencat que et deixa sense respiració i que el seu perquè és ja massa difús. Admiro un segon més aquella creació i començo a esmorzar. Poso una mica de música i sona Birds, d'Electrelane. Avui he fet una cosa bonica, es mereixia la teva cançó he pensat, i t'he somrigut, i he pensat en les casualitats i les converses sense fil que s'emboliquen i que et porten a ports desconeguts, com un temple de graons Ad Infintum rodejat de monos. Un mercat d'espècies, ple d'aromes, d'una fortor i una calor angoixant, d'un vent que t'omple de sorra, d'un oceà de sensacions que recollir en el teu àlbum d'instants. He tornat a somriure i he pensat que no està tan malament la vida i m'he rigut d'aquest positivisme novedós.