La gran mentida

Li agafà el telèfon tímidament i primer va pensar que simplement escalfaven motors, que sols s'havien de posar al dia, que era qüestió de deixar les paraules fluir, que anessin trobant el toc.

Però els silencis es succeïen, i ja no eren d'una complicitat escandalosa, sinó que eren buits. De sobte, es trobava davant d'un foraster, un estrany a l'altra banda del telèfon, i ja se sap,  que sempre havia estat tímida amb els desconeguts. Va haver de penjar, perquè fa massa mal mirar de front la soledat i un oblit que anava podrint poc a poc aquell cel d'estrelles que havien dibuixat junts. D'allò, ara veia que no en quedava res, que sols era una falàcia, que aquella abraçada que encara guardava dins seu s'havia esmicolat. 

Va mirar el terra, amb la mirada perduda i els ulls indiferents. Havia de netejar l'habitació, hi havia una olor a records que no es borraven. Es sentí com que la mentida i la il·lusió l'asfixiaven i ho va tenir clar. Canviaria d'habitació, faria les maletes i deixaria de sonar Chealsea Hotel. Deixà la seva corona de princesa i digué un adéu amarg, sense sucre moré que posà en aquell cafè que havia reescalfat masses vegades. 

Prengué un taxi en aquella ciutat de nàufrags i sonà You can't steal my love. Somrigué, i es preguntà si de debò encara li quedava cor perquè li robessin. Però les estacions podien portar trens de destins sorprenentment desconeguts...