Recullo tot de paperets d'ahir la nit, i veig que realment això de les llacunes comença a ser perillosament cert. Va ser estrany ahir, no complíem l'índex del dia amb el que normalment passo per l'embut a la vida... M'havien tret les meves matrius 4x4, la rigurositat i l'anàlitica, i sense res més que amb el meu Amic retrobat, o aquest Ipod que tan enyorava, per anar escalfant motors, i amb l'imprevist com a plat fort de la nit, em vaig calçar, i tu, a razz falta gent. 

Unes cerveses, i cal dir una mica de sangria prèvia, van rebaixar l'activitat ""mental"" i alfuixaren aquests cabdells d'indecisió que sempre m'estrenyen. Tu, i realment va ser curiós, perquè resulta que és més fàcil conjugar un "sóc", que els típics "vaig ser" o un sospir del "ja seré". I sí, potser això implica que es descobreixi que això de ballar i de la coordinació no es va basar en els meus peus d'ànec marejat, que quan agafo un pal de billar, l'atzar esclafa a riure als nassos dels més experimentats o que no hi ha manera de dissimular com em pugen els colors a la mínima que em descuido. Potser això de ser tu mateix significa saltar fins que perdis el món de vista, fins que deixis de pensar en tots els ulls que t'envolten, fins que només un Viva la vida t'acluqui les parpelles, aixequis els braços, toquis el cel.... i de cop tornis a baix amb les bambes enganxifoses i brutes, i continuis botant a ritme de Kings of Leon, amb un A-Punk de Vampire Weekend. Així, fins que un Mr. Brightside se t'endugui la veu. La insignificància que sents que sempre t'alimenta, es dilueix dins d'un vodka amb pinya, amb les abraçades afavorides per l'entropia de la nit i la inexistència momentània de la paraula "obligacions". Llavors, acabes mig dormida, esperant que el pròxim maleït tren amb mitja hora de retràs, hi posi amb lletres clares "direcció Manresa" . Et quedes de pasta de moniato, embobada a la finestreta mentre t'enlluerna un sol matiner i t'hipnotitzes a base dels bots que fa la cafetera de la renfe. Arribes quan la mare es desperta i t'escaneja de dalt a baix, mou el cap dient que no tinc remei i amb un somriure murri, em treu ensaïmades amb xocolata per sobre. Potser repetirem més sovint la invocació del conjur del present d'indicatiu.