The Sound of you

Ahir, en una conversa d'aquelles que realment no li busquis un fil coherent, però que són les típiques que sempre et fan pensar més, va sortir el tema de quan et montes els teus autovídeos musicals... No m'ho he pensat masses cops, i m'he deixat anar, ipod en mà, i a veure què sorgia....

http://es.youtube.com/watch?v=3dJNYpkBcIY

Comencen les guitarres i es tanca la porta del vagó ben a ras meu. Se'm cau la carpeta, ho recullo tot amb desgana i m'escarxofo prop la finestra. El món s'escola fora d'aquella cafetera, se l'endú aquest remolí que traço amb les puntes dels dits. Desapareixen cares conegudes i els hi dic Don't look for something clever, ja no cal, les coses senzilles són de millor pair, ja saps que tinc l'estómac delicat.

Hi ha un sotrac i baixem a Plaça catalunya, i de sobte, comences a pujar per les escales, primer tímidament, estic a l'expectativa, i després amb fressa... Un corrent de de cares estranyes es creuen i em sento perduda, desubicada, sense trobar el meu lloc. El trànsit de cop t'absorbeix, tot sembla que doni voltes i sols sé que I heard the sound of you.... una melodia estranya, nova, sense masses referents... Una melodia que es va esmunyint poc a poc.

Arribo a la biblioteca, no hi ha massa gent. Rossego el llapis, i em cargolo el cabell, però no paro d'escoltar aquesta cançó. Arrufo el nas, i tanco els llibres. Acabo al cafè de l'Olívia, enmig del Raval, i em refugio d'aquest desgavell. Intento asserenar-me, demano un cappuccino amb nata i un trosset de pa de pessic que quedava. Toco amb els dits aquell floc blanc i em deixo invair per la dolçor, llepant descaradament i no deixant perdre cap engruna. Veig un anunci del Concert d'en Javier Krahe. Estaria bé, però no és això el que sona, no és aquesta la melodia que m'està perseguint, no és aquesta la cançó que vull evitar cada cop que em miro directament als ulls. No és això, és The sound of you. 

El retorn a Sabadell s'ha fet en silenci i sense escarafalls, però faig un últim sprint mentre es posa a ploure a bots i barrals. No hi ha massa a fer i em quedo xopa, el gorro de llana no ha servit de gaire. Em deixo caure al llit, miro l'últim dibuix que estava fent, i em veig. No hi ha escapatòria, la melodia m'atrapa i em té ben lligada. Les paraules em tapen els ulls i un cert Oh why won’t you say, you feel like me no em deixa fugir... Desperto, enmig del sofà i sona els últims acords de Mono Taxi.

P.D. Certament l'època d'exàmens encara em posa més cursi! xD Però aquesta cançó la trobo molt bona! Poca cosa més hi ha a dir!